Notícies

Enllaç Posted on

Informacions al Diari de Girona i El Punt Avui

http://www.diaridegirona.cat/catalunya/2014/06/19/gloria-plana-mante-intencio-presentar/674906.html

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/753297-les-primaries-a-girona-del-psc-senreden-encara-mes.html?cca=1

Notícies

Posted on

Informació a El Punt Avui sobre el procés de primàries

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/752730-el-psc-cara-a-cara.htmlImatgeImatge

Pedalant cap el futur

Posted on Updated on

Girona és història, però també present. I des d’aquest present es comença a projectar el futur. Les ocasions úniques s’han de saber aprofitar, i només qui les sap apreciar està capacitat per a les grans empreses.

Aviat els nostres carrers, les nostres contrades, seran travessades per un esclat multicolor , per una enorme caravana impulsada per l’energia de més d’un centenar i mig dels millors atletes del món sobre dues rodes.

L’esforç que ha fet, i ha de fer Girona ja ha estat amortitzat. Veure la pàgina web oficial de Le Tour i examinar les ressenyes turístico–culturals lloant les excel·lències i atractius de la ciutat, ja compensa la inversió econòmica.

A partir d’ara aquest ressò s’anirà incrementant, fins el moment àlgid del proper dia 9, en el que per uns minuts tot el món passejarà virtualment pels nostres carrers.

Això té un cost, hi haurà incomoditats, carrers tallats, restriccions de trànsit, però l’anàlisi d’aquest cost d’oportunitat, cal realitzar-lo des d’una perspectiva, amb visió de futur. Els rèdits seran, de fet ja ho són, molt més elevats que els inconvenients.

Ara és el moment d’enllaçar i recordar el perquè es dona la circumstància, no casual, que Girona hagi estat el destí predilecte de molts dels millors ciclistes dels darrers temps. Per descomptat Armstrong, potser el millor professional de la història d’aquest esport, però també Heras, Leipheimer, Hincapie, Vandevelde i molts altres que es poden afegir a aquesta llista. L’anonimat en què es poden moure per la ciutat, la tranquil·litat, la qualitat de vida, la seguretat i també, és clar, les magnífiques rutes d’entrenament que tenen a l’abast al llarg i ample de la geografia de les contrades gironines, han sigut motius clars d’elegir Girona per desenvolupar aquesta activitat.

Tots aquests actius han estat apreciats, i serveixen de mirall per a tots els visitants que aposten per fer cicloturisme a les nostres terres. Tant és aquest atractiu que el New York Times va qualificar Girona com el paradís pels cicloturistes.

Els gironins hem de saber valorar aquest esdeveniment, la promoció que ja suposa i la repercussió que tindrà per una ciutat com la nostra, i també que serveixi per reflexionar sobre la crítica oportunista i fàcil. És el moment de pedalar tots junts per a un futur encara millor, i sobretot de celebrar i gaudir d’una gran festa com és la sortida d’una etapa de Le Tour.

untitled

Dret a decidir

Posted on

Les construccions lingüístiques de forma atractiva són, sovint, abusades pels partits que tenen la demagògia com a principal actiu del seu discurs social i polític.

 

Els de la casa gran, gran de denominació, però de mires petites, no han perdut l’ocasió quan aquesta els ha estat propera per omplir-se la boca sobre el dret a decidir.

 

El dret a decidir, expressió genèrica i, per si, totalment buida de contingut. De les que permet ser subscrita sense que el compromís del seu contingut afecti l’ideari polític.

 

Així, quan ha convingut, el principal partit de l’oposició n’ha fet bandera, com al consistori gironí, com en molts altres Ajuntaments. Convergència ha defensat un genèric dret a decidir totalment buit de contingut, coneixedor que les conseqüències del seu exercici no comprometrien la seva actuació. Actes per a la galeria. Quan van ser agafats a contrapeu per la iniciativa ciutadana es varen apuntar al que mai han practicat, l’exercici del dret d’autodeterminació. Que mai han practicat des del govern de la Generalitat en els nombrosos anys que l’han encapçalat, i que mai han exercit en tota la vida parlamentària. Precisament allà on tenien capacitat i potestat per decidir.

 

Però avui, quan un municipi ha exercit el seu dret a decidir, aquells qui han defensat l’exercici del dret, en la seva vessant genèrica, l’han intentat escapçar, amb l’amenaça d’expulsió del partit dels dissidents, dels qui han exercit el dret a decidir que abans els havien inculcat. Amenaça que ha estat rebaixada a l’expedient disciplinari. L’alcalde i regidors del municipi d’Ascó que han utilitzat la legitimació i legalitat que l’autonomia municipal els confereix, per decidir una qüestió que entenen com a cabal pel seu municipi, varen ser amenaçats de ser expulsats del seu partit, i seran expedientats. Quan ja havien advertit a l’Artur Mas de la seva intenció de presentar-se com a candidatura per acollir el magatzem de residus nuclears, quan el mateix partit que ara els ha intentat coaccionar, va emprar el seu dret a decidir, per inclinar-se favorablement, en el Congrés dels Diputats per votar favorablement al sistema d’escollir la ubicació.

I això perquè aquests representants municipals varen creure’s que tenien dret a decidir. Dret a decidir si, però només allò que ja havien decidit per ells, sense escoltar-los.

 

.Imatge

Revàlida de la universitat

Posted on

Una de les crítiques freqüents que reben les nostres universitats és la manca de vinculació efectiva entre el seu àmbit i la resta de societat.

Des de fora de l’ambient universitari, i després d’haver-hi estat vinculada directament molt temps, m’adono que aquesta circumstància es dona amb freqüència. La perspectiva que atorga la distància, física i temporal, m’ha fet adonar que les crítiques al sistema universitari tenen fonament, en trobar-se allunyat del que la societat pot reclamar.

Les universitats públiques, són administració, en la seva qualitat d’organismes autònoms amb plena autonomia per decidir com gestionar els diferents i quantiosos fons que reben de procedència europea, estatal i comunitària. Aquesta autonomia, indefectiblement, ha de comportar un exercici de responsabilitat, envers la pròpia comunitat universitària, però també, i sobretot, envers el conjunt de la societat que és qui les financia.

Una societat moderna ha de comptar necessàriament amb una estructura universitària preparada, que excel·leixi no només en els seus fins acadèmics sinó també amb la seva connexió i implantació social. Com a instrument del coneixement de la societat, aquesta ha de poder exigir el millor funcionament possible a les universitats, i aquestes respondre.

A vegades pot donar la impresió que la problemàtica econòmica que ha afectat la pràctica totalitat de l’esfera social, hagi passat de llarg dels òrgans universitaris. Cal una postura ferma i inequívoca en aquest sentit, per aconseguir un apropament entre l’entorn social i la comunitat universitària.

Necessitem universitats de primera. És en temps de dificultats, socials i econòmiques, que toca a totes les administracions treballar en la mateixa direcció. És necessària una major implicació dels diferents agents socials en l’esfera estratègica universitària, potenciant òrgans previstos i dotant-los d’una major potestat decissòria. La realitat socio econòmica del territori on està implantada la Universitat ha de tenir, també, una incidència en la planificació.

El sistema universitari s’hauria de renovar, modernitzar, adaptar a la realitat social en que vivim, per tal que serveixi de catalitzador de la capitalització del coneixement, aprofitant les sinergies entre la potencialitat del territori (indústries turística, alimentària, de serveis) i el lideratge del coneixement que s’exerceix des de l’àmbit universitari.

Plató a la caverna del Facebook

Posted on

El diàleg i la discussió ens permeten avançar en coneixements i sobretot enriquir-nos amb altres parers, diferents de la nostra percepció personal o ideològica.

Segons els diàlegs de Plató, les discussions més enriquidores són amb els que no comparteixen, parcial o totalment, els criteris propis.

El ciberespai ens proporciona noves cavernes, seguint els mites platonians, on podem extendre la discussió sobre l’actualitat amb amics, coneguts o saludats virtuals. Així amb el facebook, és habitual mantenir converses polítiques amb amics que no estalvien crítiques als polítics en general, i en especial als dels equips de govern.

Darrerament, bona part d’aquestes discussions, amb un bon amic, la varem tenir sobre l’acord de finançament pactat entre els governs català i espanyol. Si les coincidències ideològiques en general són llunyanes, en particular en aquest tema hem arribat a les antípodes.

A banda de les consideracions econòmiques que s’han reiterat aquests darrers dies, el vist-i-plau dels operadors econòmics i l’aprovació de la majoria parlamentària, hi ha altres referents a tenir en compte, per esbrinar sobre la bondat de l’acord. El gruix de les crítiques provenen del retard, que per sí no és incompliment, i de la quantitat, que és la més important amb diferència de les que històricament ha rebut el nostre país. L’origen partidista de les crítiques coincideix amb el feble argumentari dels seus emissors. Els dos grans partits de l’oposició, que ja havien anunciat la seva negativa a tot tipus d’acord, mentre que amb uns els sembla que és una misèria, pels altres mereix la consideració d’un excés que l’Estat no podrà assumir. I mentrestant les comunitats autònomes que s’havien afegit a les crítiques, moltes vegades de forma cavernícola, sense el sentit platonià de l’expressió, ara fan cua darrera dels catalans per aconseguir un tracte similar.

Els grans opositors a l’acord han rebut la notícia a pas canviat, han corregut a consultar els seus referents de capçalera que desbordats per la realitat han recorregut a maximilitzar unes aspiracions, concert econòmic, que ni s’havien plantejat mai com a eixos de negociació, i ells mateixos s’havien encarregat de podar quan tocava amb l’aprovació de l’Estatut.

Per això, més enllà de la intuïció econòmica, crec que l’acord per al finançament del país és bó. El país ha assolit un reconeixement que alguns només poden intuir des de les ombres de la caverna del peix al cove.

Glòria Plana Yanes

Gol a la política?

Posted on

Si ara ens fessin escollir la persona que més pot influir en la societat catalana, aquesta se’ns presentaria com la d’un jove ben preparat que ha retornat, després d’un periple exterior per completar el seu cicle formatiu. Culte, elegant, amb domini del llenguatge i del discurs, convincent des dels arguments, motivador, ben plantat, perquè no dir-ho; en definitiva amb una capacitat de lideratge que li permet encisar tot un país, fins i tot a bona part del continent.
 
En l’esport aquest perfil es plasma en el millor entrenador que moltes generacions han pogut conèixer, un personatge d’aparença senzilla, que al seu darrera ha conformat un complex equip que li dóna suport, amb una immensa capacitat de treball.
 
Al qui ara tots li reconeixem l’èxit, el treball, la preparació, la intel·ligència i el lideratge, fa un any era qüestionat, per molts dels qui avui l’aplaudeixen. Per manca d’experiència, de preparació, dubtant de la capacitat per aguantar la pressió al més alt nivell. Menys d’un any ha estat suficient per esvair dubtes, escombrar crítiques i aconseguir un reconeixement unànime. Fàcil no? No, de ben segur que no. En la seva trajectòria ha tingut dificultats, entrebancs, caigudes, però sempre perseverant amb prou força i convicció per tornar-hi. Ha travessat moments molt durs, professionalment i sobretot personalment, que no oblidarà malgrat hagi pogut arxivar.
 
Com cada vegada que apareix en l’escena pública un personatge d’aquesta transcendència es fan inevitables les comparacions i les transposicions a altres àmbits de la representació social. La comparació sorgeix de forma inevitable, la qüestió radica en quan apareixerà una personalitat d’aquesta magnitud en l’espectre de la política.
 
La meva impressió és que no hi serà. I crec que per sort nostra. Imaginar un polític que aconseguís aquesta unanimitat, prendria un caire messiànic molt poc propi de la democràcia.
 
I és que en política la crítica, justa o infundada, és i serà practicada i necessària en tot moment. Quan es treballa de forma impecable o quan s’erra. La visió respecte als polítics seria convenient que millorés, per això també hauríem de millorar els que la practiquem activament, però desenganyem-nos, el lideratge unitari ni existeix, ni s’ha de donar. Esdevindria massa semblant a episodis viscuts no molt llunyanament, tant a l’Estat espanyol com a Europa. I aquests grans líders, indiscutibles i poc discutits en els seus inicis, varen portar els pitjors episodis de la història recent, en forma de guerres, aniquilació de les llibertats, patiment i fam. No ha de ser aquest el model.
 
Un dels millors entrenadors de la història, podria exercir la política amb moltes possibilitats d’èxit, però el seu reconeixement, sense dubte no tindria equivalent amb el que ha obtingut esportivament.
 
Pep segueix-nos delectant, per molt temps, al capdavant, del que Manuel Vázquez Montalbán va anomenar, l’exèrcit desarmat de Catalunya.

Glòria Plana Yanes